Després d’una nit carregada de dubtes sobre la previsió del temps que ens faria l’endemà, finalment el diumenge va decidir rebre’ns a la Plaça del Pou del Greix amb un dia espectacular, blau i amb un solet que ens somreia el matí i encoratjava els ànims. Una càlida benvinguda a plaça que es convertiria en el preàmbul de la millor diada d’inici de la nostra història. Però no avancem esdeveniments…
La Jove de Barcelona, Carallots de Sant Vicenç dels Horts, Castellers de Badalona i bons companys de Montcada i Reixac ens enfaixàvem, saludàvem i ens intercanviàvem impressions poc abans de les 12h, mentre una considerable multitud de públic decidida a acompanyar-nos en aquesta primera diada castellera s’anava congregant al nostre voltant.
La diada va començar puntual amb un silenciós pilar de dol en homenatge al casteller Dani Sabater, sota la callada atenció de tots els assistents, per encarar a continuació els dos pilars de 4 simultanis de benvinguda que van ser executats sense cap complicació.
Arribàvem així al torn de rondes i al moment de la veritat pels Castellers de Badalona, que ens havíem proposat com a objectiu arrancar la temporada amb tres castells de set.
El primer en aconseguir-se va ser el 4de7, que ens el varem posar a la butxaca amb afany i sense problemes. Una pinya compacta, ben tancada, i un tronc ferm i amb molt bones mides van ser decisius perquè la canalla escalés ràpida i amb decisió cap al pom. Així que en poc més de tres minuts ja teníem al nostre primer castell de set descarregat.
Inflats de coratge pel resultat de la primera ronda, els Micacos varem afrontar la segona amb el 4de7 amb agulla, un castell que mai abans s’havia portat a plaça tan d’hora. Però li teníem ganes, n’estàvem convençuts i era el moment. I dit i fet! Potser va ser el castell més treballat dels tres, doncs la pujada va alentir-se més del compte i va afectar la fermesa de la seva estructura. Malgrat tot, la pinya va treure les dents i el tronc va saber aguantar estoicament les mides. També l’agulla va patir un breu ensurt al inclinar-se lleugerament, però la perícia dels membres va entrar en joc i van saber recuperar la verticalitat. Un breu ais-aaais que es va transformar en aplaudiments i ovacions per part del públic en quant el castell va estar salvat.
I amb dos castells de set a les espatlles ja en la diada d’inici, la nostra motivació en la tercera ronda era imparable; els ànims ens vessaven per les orelles com una cascada.
Amb aquest estat d’eufòria col·lectiva tancàvem la pinya del 3de7 en tercera i última ronda. Va ser un castell molt ben executat, ràpid i controlat des del principi fins a la seva fi.
Així que ja teníem els tres de set a la saca, un 15 de març. I per celebrar-ho, que millor que acomiadant la diada amb un senyor Pilar de 5, sòlid com una estàtua i maco, macoooooooooo!
En acabar, festa i ball per la canalla, que ja feia temps que ho necessitaven.